Llegeix el núm. 14 del nostre Butlletí APUNTS



A CASA NOSTRA: Apunts per a un debat sobre el patrimoni

Posted in ApuntS núm.12

El marc legal

La definició d’un marc legal és una peça fonamental sobre la qual articular les polítiques que han d’assegurar una correcta gestió del patrimoni. No entrarem aquí ni en una enumeració ni en una anàlisi detallada. Volem, tot i això, fer esment de les principals lleis. Cal considerar primerament la llei estatal (Ley1 6/1 985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español), que no podem deixar de banda tot i disposar de la Llei 9/1 993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català. Hi ha aspectes no contemplats en aquesta segona que fan que subsidiàriament calgui recórrer a la llei estatal. En un àmbit ja més concret, cal prendre també en consideració la Llei 1 7/1 990, de 2 de novembre,de museus, la Llei 4/1 993, de 18 de març, del  sistema bibliotecari de Catalunya, la Llei 1 0/2001 ,de 1 3 de juliol, d’arxius i documents i, en el futur, la Llei del patrimoni immaterial català i de l'associacionisme cultural, actualment en tràmit.

A banda,cal atendre al conjunt de disposicions de rang inferior a les lleis i que despleguen la seva aplicació. En el seu article primer la Llei del patrimoni cultural català defineix el seu abast en els següents termes:

  • 1 És objecte d'aquesta Llei la protecció, la conservació,l'acreixement, la investigació, la difusió i el foment del patrimoni cultural català.
  • 2 El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valo rhistòric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic,etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials,de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.
  • 3 També fan part del patrimoni cultural català els béns immaterials integrants de la cultura popular tradicional i les particularitats lingüístiques, d'acordamb la Llei 2/1 993, del 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i del'associacionisme cultural.

Els apartats 2 i 3 d’aquest article ens posen,però davant la pregunta clau: quins són els paràmetres mitjançant els quals determinem que un element passa a merèixer aquesta protecció i defensa?

La llei no ens dona pas la resposta. I de fet, és com a resultat d’un procés complex, on conflueixen diverses variables i actors, com arribem adeterminar si incorporem un element a la nostra“llista de patrimoni”. En definitiva, un element mai no és patrimoni en sí mateix, sinó que solament adquireix aquesta consideració en tant que una societat, o una part d’aquesta, el reconeix com a tal.

Fent patrimoni

Ens situem, certament, en un context de subjectivitat que solament podem superar des del consens.

La figura il·lustra de forma esquemàtica aquesta complexitat. No estem davant d’una qüestió que es pugui afrontar d’una manera lineal, sinó que ens cal avaluar-la des de la diversitat de valors que envolten els àmbits d’acció sobre el patrimoni: producció, gestió i socialització.

Dins el conjunt de valors, destaquem el cognitiu o documental en tant que és el punt on es produeix la aprehensió de l’element patrimonial.

La forma com es pot donar aquesta aprehensió, o les causes que la desencadenen, poden ser molt diverses. Des de la vinculació directa de l’element amb l’activitat i trajectòria d’un col·lectiu, al seu significat en un context ideològic, fins a la valoració posterior a una descoberta, resultat d’una acció científica de recerca.

Sigui quina sigui, sempre predomina una aprehensió inicial per part d’un nucli reduït, que posteriorment desencadena un procés de socialització.

Cal remarcar que aquest procés, també tal i com es representa a la figura, no és lineal, sinó que entre els tres blocs (producció, gestió i socialització) es dona una intersecció
constant que, a més, no es pot deslligar de la transformació dinàmica de la pròpia societat i del coneixement.

Òbviament, en aquesta intersecció es fan presents valoracions que poden ser no coincidents o contraposades a les que pugui estar promovent o emfasitzant el nucli impulsor, que poden incloure arguments molt diversos: discrepància en la valoració
del bé patrimonial, consideració de la conservació com una limitació al desenvolupament o la modernització, o com una càrrega econòmica, la limitació de l’obtenció d’un potencial
benefici econòmic, etc.

Alguns arguments que fan aflorar una qüestió gens secundària: la titularitat del bé patrimonial. Una part molt considerable dels bens patrimonials són de titularitat privada i,
alhora, no és realista que tots els elements que tinguin la consideració de bens patrimonials passin a titularitat pública. I encara cal afegir un altre factor a considerar: el valor econòmic elevat que poden assolir alguns bens patrimonials.

I encara, en relació als bens patrimonials de titularitat pública, cal una darrera consideració: la inversió econòmica que pot demandar la seva gestió.

El tractament del patrimoni cultural és una qüestió complexa, sobre el qual cal considerar una multiplicitat de variables a l’hora de definir polítiques i prendre decisions.

Protecció del patrimoni

Ja hem comentat el marc legal i com la consideració d’un element com a patrimoni és fruit d’un procés complex, que també es fa extensiu al procés de categoritzar-lo.

L’adscripció d’un bé patrimonial a una o altra categoria hauria de respondre, en bona mesura, a la transcendència del bé en relació al municipi o més enllà dels seus límits, atenent a les consideracions que hem fet a l’analitzar els factors que intervenen en el procés. La realitat ho desmenteix.

Prenguem com a exemple els dos ja citats: la torre del rellotge de les Hores i el conjunt arqueològic de Santa Margarida. Mentre el primer està catalogat com a BCIN, el segon és considerat BCIL, i no serà fins a la resolució positiva d’un expedient que caldrà incoar a la Generalitat, que aquesta situació es pugui modificar. Com la torre del rellotge ha esdevingut BCIN? Simplement pel fet que la torre correspon a les restes d’una de les antigues portes de muralla i un decret del govern de l’Estat, de 1 949, va declarar “Monumento Nacional” tots els vestigis de fortificació. Cap altra raó.

Si bé la torre i el rellotge són clarament un element patrimonial local indiscutible, ja ho és més de discutible justificar una qualificació que s’ha denegat, per exemple, per a l’església romànica de Sant Pere de Masquefa.

Les diferents figures de protecció prenen sentit solament quan s’apliquen d’una manera coherent i equitativa i no sempre han de suposar la preservació física del bé. Sovint en l’àmbit arqueològic, tot i que es pot fer extensiu a altres, no sent viable la conservació física de l’element, és clau la seva documentació i estudi. No podem mai oblidar el component de document històric d’aquests elements.

Les diferents figures de protecció han de garantir que es puguin desplegar les diferents estratègies, actuacions i polítiques. Ja siguin aquestes de protecció total, parcial o de documentació i estudi i posterior eliminació.

Cap política de gestió del patrimoni es pot basar en la conservació de tots els elements. No solament donaria lloc a una situació insostenible pel que fa al consum de recursos econòmics, sinó que acabaria esdevenint un obstacle a tota transformació. Contràriament, tampoc no és admissible menystenir el patrimoni sota el pretext de facilitar el progrés. Un concepte encara més difícil de definir que el de patrimoni.

Molt sovint hem patit la desaparició d’elements de patrimoni, especialment arquitectònic, simplement per manca de sensibilitat en la redacció del projecte que l’afectava.

A les pàgines anteriors hem comentat el marc legal, el procés complex a través del qual alguns elements són considerats com a patrimoni per part d’una col·lectivitat i, finalment, en quina situació de protecció es troba el patrimoni arquitectònic martorellenc. No ens hem endinsat en altres patrimonis, com el natural, el documental, etc..., però que igualment són subjacents al que hem i estem comentant.

Parlar de política vol dir parlar de poder. En un sistema democràtic aquest poder deriva de l’elecció per part de la ciutadania, en base a les propostes que dibuixen les diferents tendències que conflueixen, primerament en un grup polític i, posteriorment, en la constitució dels òrgans de govern de les institucions, que en el cas que ens ocupa, són les municipals. Segons la matèria que es tracti, l’acció política pot donar lloc a decisions sobre
qüestions generals o estratègiques. Les primeres, per no entrar en detalls que no podem desplegar aquí per raons òbvies d’espai, serien decisions les conseqüències o els resultats de les quals encaixen dins el període de temps que correspon a un mandat.

En canvi, les que consideraríem estratègiques serien aquelles que per al seu desplegament i resultats, superen aquest marc temporal. Cert que pot haver-hi una successió d’accions puntuals, que també consideraríem com a generals, que responen a un mateix objectiu polític.

Però si volem que la suma d’aquestes accions prengui sentit i, alhora, es despleguin de manera eficient, necessitem que estiguin englobades en un marc o projecte estratègic.

Com que ens podem trobar amb actuacions o planificacions estratègiques que superin el període d’un mandat, caldrà en aquests casos cercar consensos polítics.

Això pot comportar un esforç notable, però s’assegura així la continuïtat en el desplegament dels projectes de llarga durada i una optimització de recursos. Precisament pel fet que aquests sempre són escassos. És cert que aquest pressupòsit és fàcil d’enunciar i difícil d’aplicar. El grau de dificultat anirà lligat a les fórmules d’implicació i participació ciutadanes que s’articulin des de les institucions, més enllà de l’exercici periòdic del vot, i al dinamisme de la societat civil.

L’àmbit del patrimoni és un d’aquests que demanda actuacions pensades en perspectiva a mig i llarg termini. El cicles curts no són adequats per a la gestió del patrimoni.

Les tres potes sobre les quals se sustenta (conservació, recerca i difusió) reclamen temps llargs i, a més, en alguns casos es requereix d’inversions econòmiques que és inevitable distribuir al llarg d’un període extens de temps.

Coincidint amb la convocatòria de les eleccions municipals d’aquest 201 9, ens ha semblat oportú proposar un debat sobre les polítiques i gestió del patrimoni a les diferents forces polítiques que hi concorren a Martorell, que volem que sigui un primer pas cap aquest consens imprescindible.

Si bé el patrimoni de Martorell en alguns moments ha patit amb intensitat les conseqüències de polítiques poc sensibles, en un territori sota forta pressió pel creixement urbanístic, industrial i d’infraestructures, encara tenim una darrera oportunitat de fer possible que els martorellencs primer i aquells que ens visitin, després, puguem gaudir d’un patrimoni que no per desconegut, deixa de ser important.