Llegeix el núm. 17 (octubre 2020) del nostre Butlletí APUNTS



ARQUEOFURTIVISME. L’Espoli dels nostres orígens

Posted in ApuntS núm.14

* Joan Carles Alay i Rodríguez

El mes d’abril de 2017 es descobrir una remoció de considerables dimensions a les vessants del turó de Rocafort. Diversos fragments de ceràmica i una pedra de molí desvetllaven l’existència d’un jaciment arqueològic desconegut fins llavors. El moviment de terres havia alterat el lloc, causant uns danys que perjudicaran sensiblement el seu acurat estudi científic, minvant i alterant els coneixements que es puguin obtenir del mateix. Un o més arqueofurtius havien actuat a l’indret.

L’arqueofurtivisme és l’activitat que porten a terme les persones que realitzen remocions i/o exploracions, tant en la superfície terrestre com en el subsòl i/o medi subaquàtic, amb la finalitat de descobrir, documentar, estudiar, investigar, recollir, extreure i/o comprovar l’existència de béns arqueològics, tant mobles com immobles, sense l’autorització ni el rigor científic corresponents.

L’esmentada activitat implica la pèrdua i/o destrucció, total o parcial, d’aquests béns així com l’alteració del seu context i/o l’afectació de tots o alguns dels seus valors com són per exemple:

El Valor integritat: Les activitats arqueofurtives acostumen a ocasionar danys materials més o menys greus, tant als jaciments com a les peces arqueològiques, afectant la seva integritat física. Una peça fragmentada no té el mateix valor que sencera.

El Valor antiguitat: A conseqüència dels danys soferts, els béns arqueològics hauran de ser restaurats, alterant o perdent en el procés la seva antiguitat. Al restaurar una peça o un monument, inevitablement afegim materials i productes propis de la nostra època.

El Valor artístic: Monuments i peces arqueològiques poden tenir una qualitat artística que les activitats arqueofurtives podrien malmetre de forma irreversible.

El Valor singularitat: Hi ha béns arqueològics únics des del punt de vista global o local. La seva alteració o pèrdua és irreparable.

El Valor històric: Els béns arqueològics són indicis històrics i amb l’alteració del context que impliquen les activitats arqueofurtives resultar greument afectats o inclús perduts.

El Valor científic: Una peça o una estructura arqueològica és possible que no sigui artísticament o històricament rellevant, però en el seu context pot tenir una gran transcendència científica.

El Valor jurídic: Els béns arqueològics són de domini públic i poden estar inventariats i catalogats. Alguns, fins i tot, gaudir de les màximes categories de protecció definides per la legislació i estar declarats Béns Culturals d’Interès Nacional. La seva alteració o destrucció té conseqüències jurídiques.

El Valor identitat: En el seu entorn, els béns arqueològics poden constituir veritables símbols d’identitat, més enllà inclús de l’àmbit local, i estar vinculats a un seguit de tradicions.

El Valor social: La pròpia legislació reconeix la funció social del patrimoni arqueològic. Els jaciments afectats per activitats arqueofurtives poden o podrien ser objecte de projectes educatius, turístics,..., que probablement resultaran afectats per les mateixes.

El Valor econòmic: Amb tot els béns culturals no deixen de tenir el seu valor econòmic, que es desprèn de qualitats com les que estem relacionant. L’afectació a totes o algunes de les mateixes com a conseqüència d’activitats arqueofurtives tenen una indubtable repercussió econòmica.

Ha estat només una mostra. Si pensem, probablement ens adonarem de més afectacions al comú patrimoni arqueològic conseqüència directa o indirecta de les activitats arqueofurtives. Els arqueofurtius són veritables lladres de la història i de la identitat.

Malauradament és una activitat universal –es dóna arreu del món- i molt antiga. Les seves arrels les trobarem en la recerca de tresors, tant vella com la pròpia humanitat. Es diu que és el segon ofici més antic del món. Tot i així, no podem tractar d’arqueofurtivisme, pròpiament dit, mentre no existeixi una metodologia que es pugui qualificar de científica ni un marc legislatiu que reguli la concessió d’autoritzacions.

Tenint en compte que difícilment podem referir-nos a una metodologia arqueològica científica anterior al segle XVI i que legislativament no s’exigeix disposar d’autorització fins l’any 1911, no és fins aquesta data que s’inicia la història de l’arqueofurtivisme al nostre país. Malgrat tot, a fi de no deixar d’estudiar moltes conductes assimilables que quedarien cronològicament al marge, ens hem permès la llicència de proposar les denominades etapes prearqueofurtiva (des de l’origen de la humanitat fins el segle XVIII) i protoarqueofurtiva (des del segle XVIII fins l’any 1911). D’aquesta manera podem analitzar fets com el saqueig de tombes a l’antiguitat o l’espoli que patiren les ruïnes d’Empúries durant el segle XIX.

Les motivacions i formes d’actuar dels arqueofurtius no són sempre les mateixes. La motivació econòmica distingeix els dos tipus principals. Per una banda, trobem els Buscadors. No tenen una afany de lucre immediat. Essencialment cerquen peces o vestigis arqueològics pel plaer personal que suposa el seu descobriment, amb tot el que comporta (investigació prèvia, sortida al camp, exercici físic,...). Per altre banda, tenim els Traficants, amb un afany de lucre immediat. Exploren i remouen exclusivament per vendre les troballes.

Les diferents maneres d’actuar ens permeten distingir dins els tipus un seguit de subtipus i categories. Des dels que actuen en diferents jaciments, estiguin on estiguin o siguin de l’època que sigui, als que són més especialitzats en la seva tria o els col•leccionistes de determinades peces, fins els que es limiten a “investigar” en l’entorn del seu domicili amb una falsa aparença erudita.

La preponderància d’un o altre tipus canvia amb el temps. Tradicionalment, i sobre tot a partir dels anys vuitanta del segle passat –quan l’espoli dels jaciments arqueològics fou especialment significatiu-, els arqueofurtius catalans han estat sobre tot del tipus Buscadors, subtipus Especialitzat, categoria Col•leccionistes Recol•lectors i subcategoria Heterogenis. Sense un afany immediat de lucre, cercaven objectes arqueològics –sense especial distinció cronològica o tipològica- per col•leccionar-los. No consideraven si eren o no valuosos, conservant inclús els fragments. A partir però dels anys dos mil i, sobre tot, des de fa uns cinc anys la tendència ha canviat destacant el tipus Traficant, subtipus Completiu i categoria Autosuficient. Tenen un afany de lucre immediat. L’activitat arqueofurtiva constitueix un complement econòmic a la seva ocupació habitual. Actuen en solitari, cercant peces que ells mateixos venen a través de la xarxa (arqueocibertràfic) a intermediaris o directament als destinataris finals.
En l’actualitat, l’activitat arqueofurtiva és il•legal. Per via administrativa pot comportar sancions econòmiques de fins a 901.518,16 euros (Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, article 71.5a) i per via penal fins a quatre anys i mig de presó (Codi Penal, article 323).

El tràfic d’art –inclòs el d’antiguitats- ha arribat ha estar considerat una de les tres activitats il•legals amb més volum de negoci a nivell mundial (només per darrera del narcotràfic i la compravenda d’armes), tot i en l’actualitat ha baixat fins la cinquena o sisena posició. Exemplificant el seu funcionament i els camins que segueixen les peces espoliades fins els destinataris finals referirem, breument, el cas que denominarem de l’Organigrama.

Tot va començar el mes de gener de 1994 amb el robatori de vuit craters grecs del museu arqueològic ubicat en el Castell de Melfi, prop de Nàpols (Itàlia). A partir d’un control de trucades telefòniques, els carabinieri varen identificar dos possibles sospitosos -Luigi Coppola i Pasquale Càmera- però sense prous indicis per encausar-los. Transcorreguts uns mesos, l’octubre d’aquell mateix any 1994, la policia alemanya va sol•licitar la col•laboració dels carabinieri en l’escorcoll del magatzem d’un antiquari de nacionalitat italiana a Hamburg –Antonio “Nino” Savoca- sospitós de traficar amb antiguitats espoliades a Grècia. En l’escorcoll es varen localitzar les vuit craters de Melfi i documentació implicant a Luigi Coppola en els fets.

El 31 d’agost de 1995, en Pasquale Càmera –l’altre sospitós sobre el que no s’havien trobat proves suficients- es va matar en un accident de trànsit. En el cotxe sinistrat hi havia documentació que el vinculava amb el tràfic d’antiguitats, circumstància que va permetre l’escorcoll del seu domicili. En el mateix es van trobar documents relacionant-lo amb altres implicats. En el segon escorcoll domiciliari d’un d’ells, en Danilo Zicchi, es va trobar l’organigrama.

L’organigrama és un manuscrit del difunt Càmera on es detalla una xarxa de tràfic de objectes arqueològics a Itàlia. Des dels tombaroli –com en diuen als arqueofurtius italians- fins els col•leccionistes i conservadors dels museus implicats, passant per intermediaris i marxants. Tots amb noms i cognoms.

Aquest descobriment va permetre un seguit d’operatius en els que es van recuperar milers de peces i portar a molts dels implicats davant els tribunals. Més important encara va ser la gran quantitat de documentació trobada en el transcurs dels escorcolls que desvetllava l’origen il•lícit de moltes peces exposades en museus i col•leccions privades.

Un cas força il•lustratiu és el del Crater grec de figures vermelles, atribuïdes al pintor Eufroni, representant la mort de Sarpèdon durant la guerra de Troia. Ha estat datat en el 515 aC. El desembre de 1971 va ser descobert per un grup de tombaroli en una de les necròpolis etrusques de Cerveteri (Itàlia). Es va vendre a l’antiquari Giacomo Medici per l’equivalent a uns 80.000’- euros. En Medici el va vendre al traficant americà Robert Hecht per uns 350.000’- euros. En Hecht va gestionar el “blanqueig” de la peça. Per una banda la va portar al restaurador suís Fritz Bürki i per altre va aconseguir que el traficant libanès Dikran Sarrafian formalitzés documentació segons el crater havia pertangut a la seva família durant generacions. Un cop blanquejat i restaurat el va vendre al Museu Metropolità de Nova York, per mediació del conservador Dietrich Von Bothmer, per 1.000.000’- de dòlars.

El que popularment va ser anomenat el pot del milió de dòlars va protagonitzar un llarg procés fins que l’any 2008 va retornar a Itàlia. Hi ha molts més exemples i més que n’hi haurà. En les arxius confiscats a Giacomo Medici, Gianfranco Becchina i a Robert Symes-Christos Michaelides es documenten moltes peces que en l’actualitat es desconeix on són. De tant en tant, apareixen en galeries o subhastes a qualsevol lloc del món. L’abril d’aquest any 2019 es va anunciar el retorn a Grècia de dos gran lècits funeraris de marbre (datats en el segle IV aC). S’havien posat a la venda a Londres l’any 2017, però es van identificar a l’arxiu Becchina com espoliats d’una necròpolis fa més de quaranta anys.

El mes de setembre de 2018 es va publicitar el cas Fortià. Agents de la Unitat Central de Patrimoni Històric del Cos de Mossos d’Esquadra varen detenir tres persones –veïns de Sant Jaume dels Domenys i Banyeres del Penedès-, decomissant detectors de metalls, eines per remoure el sòl i un miler de peces arqueològiques. L’operatiu s’havia iniciat dos anys abans. Formaven part d’un grup que es dedicava a l’espoli sistemàtic de jaciments arqueològics a les comarques de l’Alt i Baix Penedès, així com a la posterior comercialització de les troballes.

Un helicòpter de mossos d’esquadra els va poder filmar en plena tasca, mentre utilitzaven detectors de metalls i eines de remoció en un jaciment arqueològic. D’acord amb les estadístiques que faciliten els diferents cossos de seguretat, en el 90% dels casos d’arqueofurtivisme els implicats utilitzen l’aparell detector de metalls. Segons les dades dels agents rurals en els darrers sis anys l’augment d’aquests casos a Catalunya ha augmentat exponencialment. Ha de tenir-se en compte, però, que donada l’aparatositat de l’aparell, valgui la redundància, és difícil que passi desapercebut al control dels agents. Si tenim en compte l’activitat arqueofurtiva que sabem hi és però que no ha estat identificada ni denunciada i, per tant, no consta en les estadístiques oficials, tots aquests percentatges probablement no reflecteixen la realitat.

Tornant al principi, els agents rurals van procedir a inspeccionar la remoció descoberta al turó de Rocafort, documentant i recollint tots els indicis localitzats en el lloc dels fets. Els indicis criminalístics són les empremtes, marques, senyals, objectes,..., que hagin estat utilitzats o produïts en la comissió d’un fet presumptament delictiu, proporcionant el seu estudi les bases científiques o tècniques per orientar una investigació criminal.
També a partir d’aquests mateixos indicis es poden elaborar perfils criminològics. L’estudi acadèmic de l’arqueofurtivisme ens ha permès vincular els diferents tipus i subtipus a uns determinats perfils. Així, l’anàlisi del lloc dels fets de Rocafort va permetre elaborar un perfil, determinar una tipologia i vincular l’autoria de aquesta activitat a unes altres remocions arqueofurtives realitzades al Castell de Rosanes entre els anys 2007 i 2011.

La persona o persones responsables de les remocions al turó de Rocafort i al Castell de Rosanes han ocasionat importants danys al patrimoni arqueològic i històric de Martorell. Les seves accions han afectat la majoria dels valors relacionats, esborrant per sempre més part dels nostres orígens.

 

* Dr. Arqueòleg per la UB. Diplomat Inves-tigació Escena del Crim per ADEIT Funda-ció Universitat-Empresa de la Universitat de València. Secretari General de la Socie-tat Catalana d'Arqueologia. Investigador del Seminari d'Estudis i Recerques Prehis-tòriques, UB.

 

Bibliografia

Alay, J.C. (2015), L’espoli arqueològic a Catalunya: Sistematització de la tipologia conductual dels furtius. Tesis doctoral. 538 pàgs. Universitat de Barcelona. Publicació digital: http://hdl.handle.net/10803/396672

ALAY, JC (2016), "Els arqueo-furtius catalans" a Felibrejada, Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm.96. Mataró.

ALAY, JC (2017), “Los indicios forenses de las actividades furtivas en Arqueología terrestre” a Gaceta Internacional de Ciencias Forenses núm.22. Universitat de València.

ALAY , JC (2018), "El arqueofurtivismo en Catalunya: una propuesta tipológica" a YAÑEZ VEGA, A i RODRIGUEZ TEMIÑO, I (editors) El expoliar se va a acabar. Uso de detectores de metales y arqueología: sanciones administrativas y penales. Valencia.

Altres webs del CEM

banner SM Baner JAmat Baner Farmacia Baner cami Montserrat

0 Call to undefined method Joomla\CMS\Session\Session::gc()

Llegeix el núm. 17 (octubre 2020) del nostre Butlletí APUNTS



0 Call to undefined method Joomla\CMS\Session\Session::gc()