A PORTA TANCADA: ELS MUSEUS

Montserrat Farreny

D’un dia per l’altre, els Museus tancats. Una exposició que porta quatre dies oberta al públic. Una altra exposició que no s’ha arribat a inaugurar i uns tallers de gravat amb tècnica japonesa que no s’arribaran a fer. Un museu que celebra per la Festa Major el 75 aniversari de la seva inauguració. No es pot comme-morar el Dia Internacional dels Museus 2020, quan toca, només de forma virtual i la Nit dels Museus que teniem prevista no serà el 16 de maig. Serveis Educatius dels Museus de Martorell: una setantena d’activitats anul·lades i uns 1.900 usuaris afectats... més les reserves que no s’han arribat a concertar. Museus sense visitants reals, només visitants virtuals. D’un dia per l’altre, els Museus tancats. Una exposició que porta quatre dies oberta al públic. Una altra exposició que no s’ha arribat a inaugurar i uns tallers de gravat amb tècnica japonesa que no s’arribaran a fer. Un museu que celebra per la Festa Major el 75 aniversari de la seva inauguració. No es pot comme-morar el Dia Internacional dels Museus 2020, quan toca, només de forma virtual i la Nit dels Museus que teniem prevista no serà el 16 de maig. Serveis Educatius dels Museus de Martorell: una setantena d’activitats anul·lades i uns 1.900 usuaris afectats... més les reserves que no s’han arribat a concertar. Museus sense visitants reals, només visitants virtuals. 

D’un dia per l’altre, els Museus tancats. D’un dia per l’altre, uns Museus silenciosos, sense vida humana, però amb ànima. La dels objectes que atresoren. Cadas-cún té un nom, una personalitat, una història amagada, unes ca-racterístiques que el fan diferent de la resta, o no... I potser ara que no els podem veure com sempre, en el seu lloc, en la seva forma real, és quan ens adonem del seu valor i intentem treure’n partit d’una altra forma: les xarxes socials, la virtualitat, les imatges 3D... Però els objectes són allà, en una vitrina, damunt d’una peana, penjats a les parets, guardats al magatzem...

El objectes, tant si estan expo-sats com si no ho estan, no els volem oblidar. No els hem d’obli-dar. Hem de tenir-ne cura dia sí dia també, amb COVID o sense. No podem tancar i ja està. Els efectes d’aquesta situació impen-sable, però real, deixa petjada, en uns més que en d’altres. Els materials amb els quals estan fets requereixen unes condicions de conservació especí-fiques. No és el mateix el ferro, que el pergamí, la fusta, la ceràmica, el vidre, el paper, la pedra... o les seves combinacions.

I encara que no ho sembli, els edificis també noten el tancament i la inactivitat, com les persones.

Ens hem posat les piles i treballem des de casa. És inimaginable les coses que podem fer sense ser físicament al nostre lloc de treball. És sorprenent les coses que s’han pogut fer i s’estan fent des del Centre d’Estudis Martorellencs confinat. 

Però res no serà igual, res tindrà sentit si no arriba el dia del retrobament amb els companys i companyes, i seguim fent camí amb nous projectes, noves propostes, amb un dia a dia real. 

El mateix ha de passar amb els Museus. Està molt bé compartir continguts a través de tots els mitjans possibles, xarxes socials, webs, blogs, canals de vídeo, etc però no només és això. Si no hi ha un treball a l’ombra, de formigueta, d’anar fent, en tot allò que fa referència a un objecte, no hi haurà res a compar-tir. Si no vetllem per la conservació-restauració de les peces dels museus, no hi haurà res per a gaudir d’una forma real. Si no hi ha documentació i recerca sobre una peça, no hi haurà res a explicar, o ben poca cosa.

Del Baix Llobregat, Martorell és el municipi que té més centres museístics i més antics, entre museus i col·leccions, al registre de Museus de Catalunya. Un dels museus catalans més antics és L’Enrajolada, la Casa Museu fundada el 1876 per Francesc Santacana Campmany (1810-1896) i continuada pel seu nét Francesc Santacana Romeu (1883-1936). D’un futur Museu Municipal a Martorell ja se’n parlava en un Ple de l’Ajuntament, del 12 de gener de 1936, quan l’alcalde era Miquel Cañameras Salvany i el conseller de Cultura, Joan Capellades (Arxiu Municipal de Martorell. Llibre d’actes de 1935-1936, pàg. 23) i va veure la llum el 15 d’agost de 1945, amb l’alcalde-col·leccionista, Vicenç Ros Batllevell (1883-1970). 
El Memorial Museu Vicenç Ros, iniciativa de l’alcalde Josep Bo-nastre Mestres, va ser inaugurat pel seu successor, Santiago León Torres, el 2 de juliol de 1973. 

I més recentment han vist la llum el Muxart. Espai d’Art i Creació Contemporanis (inau-gurat el 25 de març de 2011) i el Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric “La Caser-na” (28 d’abril de 2012) en època de l’alcalde Salvador Esteve Figueras i la regidora de Cultura, Maria Hinojo Nieto. 
El darrer centre, l’antiga Farmà-cia Bujons (1841-1957) va obrir les portes el 17 d’abril de 2016, amb l’alcalde Xavier Fonollosa Comas i el regidor de Cultura, Sergi Corral Baron. A més de tots ells cal afegir els jaciments arqueològics de Santa Margarida i Sant Genís de Rocafort.

Cada museu, cada centre, és un compro-mís per sempre, amb COVID o sense. És un compromis de documentació, conser-vació-restauració, difusió i d’accés al pú-blic. I aquests compromisos requereixen unes condicions de conservació adequa-des, uns recursos econòmics suficients i uns recursos humans que permetin una gestió responsable, amb COVID o sense. I les mancances son importants, amb COVID o sense.  A porta tancada o no.