A PORTA TANCADA: L'EMPRESA CULTURAL

Pablo Del Fresno / Josep Socorregut 

Plou sobre mullat, i això per als arque-òlegs és una mala passada. Quan estàs excavant i el jaciment està amb aigua i al damunt torna a ploure, i no poc, sinó una tempesta d'aquestes que enfosqueix la tarda i baixa la temperatura… ja pots donar-te per fotut. Difícilment tornaràs a treballar aquesta campanya en condicions, sobretot si és una excavació programada com les que fem tots els anys a Santa Margarida o Sant Genís de Rocafort.

Plou sobre mullat, i això per als arqueòlegs és una mala passada. Quan estàs excavant i el jaciment està amb aigua i al damunt torna a ploure, i no poc, sinó una tempesta d'aquestes que enfosqueix la tarda i baixa la temperatura… ja pots donar-te per fotut. Difícilment tornaràs a treballar aquesta campanya en condi-cions, sobretot si és una excavació programada com les que fem tots els anys a Santa Margarida o Sant Genís de Rocafort.
Com a cooperativa de treball que es dedica a la gestió patrimonial, sigui el que sigui això, en aquestes estàvem, traient l'aigua de l'anterior crisi, quan arriba tot això. Però estàvem contents! Havíem tancat un curs bo, que en el nostre cas, i en el de pràcticament tot el nostre sector, significa no tenir números vermells al final de l'exercici, i com sempre, es plantejava un any ple d'incer-tesa i precarietat, i també de projectes i il·lusió… però va arribar la tempesta i ens hem calat, fins als ossos.

Aquesta era la nostra normalitat el dia abans que arribés el Covid-19, però aquesta normalitat era, és el problema. Per això ens espantem quan sentim dir que l'objectiu és tornar a la normalitat com més aviat millor, perquè sabem el que això suposa per a la cultura: retallades i més precarietat si és que això és possible.

En qüestió de dies, pràcticament tota la planificació per a l'any 2020 va saltar per l'aire. Alguns projectes, com els com-partits amb el CEM, es realitzaran així que les condicions ho permetin, però molts altres, pràcticament tots, s'han anul·lat, i la raó es pot resumir en una sola. L'administració, s'està gastant el que té i el que no, a fer front a la crisi d'avui, i a la que vindrà demà, i és natural, per a això està. 

Però ja estem veient com s'accepta com una cosa normal i comprensible retallar d'on sigui per donar resposta a la situació d'emergència sanitària i social. 

És cert, s'ha de retallar d'on sigui, però no sempre del mateix lloc, una altra vegada no. Perquè fer-ho, reduir el finançament sempre i en primer lloc a la cultura, com si aquesta fos un capritx, o alguna cosa en la qual invertir quan tota la resta està cobert, és un dels motius pels quals aquesta crisi esdevé tant virulenta. 

Encara que sembli difícil de creure, invertir en patrimoni, en cultura, ajudarà a lluitar contra pandèmies com el Covid-19, i no haver-ho fet amb força i decisió a llarg termini, ens ha fet més febles.

Si la situació de la sanitat pública en aquest país nostre és tan precària, segurament sigui pel fet que durant anys la gestió d'allò públic, d'allò que és patrimoni de tota la societat, s'ha fet  fonamentalment per part dels respon-sables polítics des de l'única òptica del seu valor econòmic, d'una perversa relació de despesa (que no inversió) benefici. I la resta de nosaltres, de la societat, en major o menor mesura, hem deixat que passi. El mateix ha passat amb la cultura.Transmetre i treballar per i en la idea del que és públic, del que és col·lectiu, del que és patrimoni de tots, és, o hauria de ser, la raó de ser de la gestió patrimonial. És per tant un mitjà molt potent per a embarcar a la societat en el seu conjunt, en projectes de patrimonialització que visquin, eduquin i girin entorn d'aquesta idea del bé públic. I una societat que visqui el seu patrimoni històric, defen-sarà la seva sanitat pública. Per descomp-tat no és l'únic camí, però si un que com a societat encara no hem transitat.

La ciència és una, la cultura és una, no té cognoms, està plena de vasos comuni-cants, té una pell molt permeable. Per a tenir bones metgesses, químics, biòlo-gues, necessitem bons historiadors, filò-sofes, antropòlogues, sociòlegs,…. 

Perquè les ciències útils, com la medi-cina, avancin, necessiten un ecosistema, que les afavoreixi i una societat exigent que les defensi, i aquesta és una de les principals raons de ser de les ciències socials.

Per tant, reivindicar la cultura, en el nostre cas la continuïtat dels projectes de gestió del patrimoni cultural, ara i sempre, va molt més allà d'una lluita sectorial o de grup, és alguna cosa, al nostre entendre, transversal i universal, molt polític però totalment apartidista i que ara més que mai marcarà la dife-rència entre d'on venim i a on anem.

I llavors, què pinta la gestió del patrimoni cultural en tot això del Covid-19? Creiem que molt. Creiem que si no tenim una sanitat pública en condicions, és perquè una societat que no es relaciona amb el seu patrimoni històric d'una forma sana (per seguir amb això), no pot tenir un altre tipus de sanitat.