CULTURA I ECONOMIA

Alfred Mauri

Es fa estrany que el primer que calgui fer sigui definir què entenem per Cultura i per Economia, quan ambdós conceptes són utilitzats constantment al nostre entorn i per nosaltres mateixos.  Avui els seus significats han esdevingut tant polivalents com imprecisos i, alhora, enco-tillats en la contradicció. Es fa estrany que el primer que calgui fer sigui definir què entenem per Cultura i per Economia, quan ambdós conceptes són utilitzats constantment al nostre entorn i per nosaltres mateixos.  Avui els seus significats han esdevingut tant polivalents com imprecisos i, alhora, enco-tillats en la contradicció. 

Aquí els prenem en la seva essència. Cultura, lligada al seu significat primigeni: cultivar. Economia: administració ordenada dels béns. Ni en el primer neguem la seva extensió a altres camps, com la festa, per exemple, ni en el segon, les implicacions monetàries. 

Expressions d’aquesta contradicció són quan afirmem que ambdós conceptes han esdevingut molt oberts i, alhora, quan es plantegen indicadors sobre el seu impacte, o aportació a la socie-tat, es mesuren en for-ma d’audiència i  parà-metres monetaris de guanys i pèrdues.

La Cultura, en totes les seves dimensions, sola-ment té sentit en aquesta voluntat cons-tant, permanent, de cultiu. de cultivar-se in dividualment i col·lec-tiva. Un cultiu pel qual són imprescindibles la curiositat i la capacitat crítica que ens porta a interrogar-nos. 

Per part de l’Economia, solament es pot consi-derar satisfactòria per a la societat en tant en quan els recursos es redistribueixin de manera equitativa i se’n faci un ús no extractivista. És a dir, que s’accepti la seva finitud i s’actuï en conseqüència. 

La dinàmica dominant en la nostra socie-tat, i a la major part del món, és no obstant potenciadora de la desigualtat i extractivista. Així, Economia s’entén com la maximització dels beneficis econòmics i la cultura com una indústria. 

Això planteja alguns dubtes. Posem per cas, una productora de televisió pot ser considerada indústria cultural. I un poeta, doncs, és un emprenedor? O no, i la indústria és l’editorial i el poeta el crea-dor?

No tindria sentit negar el component econòmic de l’activitat cultural. Ben cert que genera fluxos de diners i llocs de treball, ben legítims i necessaris. No podem considerar l’activitat econòmica i l’obtenció de guanys com quelcom il·lícit. El problema rau en com una part de l’activitat definida com a Cultural invisi-bilitza l’altre. Fins hi tot a vegades lligada a una activitat econòmica, però amb volums individualment molt més reduïts. Això ja succeeix en altres sectors. Quants llocs de treball generen la petita i mitjana empresa i quants les grans corporacions? La suma dels primers guanya de llarg. Uns i altres es necessiten, però la seva relació no pot ser de supeditació, sinó de coope-ració. I aquí la qüestió sol grinyolar. Només cal parlar amb escriptors o musics i de les seves relacions amb editorials i discogràfiques, per posar dos exemples.

Però si alguna cosa es fa evident al parlar de Cultura és la inutilitat, o falsedat fins i tot, d’avaluar-la amb paràmetres econò-mico-monetaris. Això ens porta fàcilment, per exemple en el cas del patrimoni, a avaluar-ne la rendibi-litat en relació a la seva capacitat de tra-duir-se en producte de consum turístic. 

Evidentment, és un valor a no menystenir, però no pot ser en cap cas ni l’indicador per a la valoració, ni la motivació central per actuar-hi. Tot i que resulta pràctic al sistema dominant que el patrimoni sigui quelcom equiparable a un decorat. 

Des d’aquest enfoca-ment, el patrimoni, i la Cultura en general, no fan nosa.

El problema apareix quan una part de l’activitat cultural qüestiona el sistema. És més, el seu objectiu últim, en molts casos, és qüestionar-lo. El propi sistema domi-nant no parla constantment de millora contínua? El que succeeix, però, és que aquesta millora s’orienta quasi de manera exclusiva a l’increment dels beneficis mo-netaris, quan no a la simple satisfacció d’uns indicadors burocràtics. És a dir, a realimentar el sistema dominant.

La cultura, o és intrínsecament trans-gressora, en tant que ens posa a nosaltres mateixos i a la societat davant per davant, i per tant, actua com a palanca de la crítica i fonament del debat, o esdevé pro-paganda. 

Ja sé que és fotut “pagar” els que potser et qüestionaran. Però és el que toca en una democràcia i en una societat que es vulgui sana.