A CASA NOSTRA: Santa Margarida 2020. XXXIX campanya d’excavació

El treball de camp d’aquesta campanya s’ha desenvolupat entre el 13 i el 31 de juliol de 2020, i s’han concentrat en el sector obert davant la façana principal de l’església romànica de Santa Margarida.

En altres ocasions ja hem fet esment de la complexitat d’aquest jaciment per la llarga cronologia que conté i que es materialitza en una densa estratigrafia que ens transporta des del segle V fins a pràcticament els nostres dies, quan Santa Margarida era una casa de camp al centre d’un seguit de camps plantats de vinya i fruiters.

El progrés de l’excavació va posar al descobert primerament les restes de l’església paleocristiana conservades sota l’obra romànica i, posteriorment, les que s’estenien al costat de migdia. Fonamentalment un vestíbul adossat, de caràcter funerari, una part de la necròpolis i el camí d’accés cap a l’església. A grans trets, aquest mateix sector, pels períodes posteriors, ens han permès estudiar les fases de necròpolis altmedieval, la que correspon a les edificacions i sitges de la sagrera, que situem entre el segon terç del segle XI i finals del XII, i algunes tombes posteriors al segle XIII.

Des de fa temps l’excavació es va estendre cap els costat nord i, especialment, oest, en relació a l’edifici de l’església. Aquí la complexitat estratigràfica no ha estat pas inferior, sinó més aviat al contrari. Hi identifiquem bàsicament les mateixes fases cronològiques però per a totes elles es fa evident la presència de més estructures que les identificades al sector de migdia. La densitat d’enterraments, especialment aquí primer per a fases que podem situar provisionalment entre els segles XIV i XVIII, abans d’arribar a les necròpolis medievals i paleocristiana, és molt notable. Igualment el nombre de sitges és elevat i, pel que fa a les edificacions de la sagrera, semblen presentar refeccions que en algun cas fa pensar que podrien haver estat en ús fins a finals del segle XV o inicis del XVI. En aquest mateix sector, per a la fase prèvia a les estructures estudiades enguany s’endevina una fase d’assentament o activitat industrial, potser de caràcter metal·lúrgic. Val a dir que aquesta interpretació és encara provisional i subjecta a canvis en funció dels resultats dels diferents estudis i anàlisis en curs.

Conforme avança l’excavació en un sector, anem retrocedint en el temps, de manera que els nivells on ens situàvem a l’inici de la campanya d’aquest 2020 ens permetia afrontar l’estudi dels que estan en relació al moment paleocristià del qual coneixíem fonamentalment l’església, el vestíbul adossat i la necròpolis. En aquest sector oest s’havien identificat parcialment algunes estructures, però la seva interpretació i comprensió requeria de l’ampliació de l’àrea en excavació, com hem vingut fent en els darrers temps. Ha estat precisament aquesta ampliació la que ens ha posat al descobert un conjunt edificat, cronològicament i estructural vinculat a la fase paleocristiana.

La imatge superior ens mostra la superposició planimètrica dels diferents elements identificats al sector oest, la qual cosa deixa constància de la complexitat del jaciment, alhora que del seu interès per la riquesa informativa que acumula. A la imatge inferior es mostren individualitzades les restes de les estructures descobertes aquest 2020 que es poden relacionar amb la fase paleocristiana. La línia vermella uneix la representació de la mateixa estructura en amb dos gràfics i facilitar així la identificació.

La imatge aèria ens mostra les estructures descobertes aquest 2020, que es veuen afectades en alguns casos per altres de posteriors, com és el cas de les assenyalades amb els números 2, 3 i 4, que corresponen a diverses sitges, i 6, que ens identifica l’estructura de canalització medieval que presenta un recorregut en diagonal que posteriorment gira cap el nord. 5 correspon a un enterrament, la datació del qual encara està en estudi.

L’àmbit assenyalat amb el número 1 va ser identificat i excavat en campanyes anteriors, si be la seva interpretació es veia condicionada per la necessitat d’ampliar l’àrea d’excavació, com s’ha fer darrerament. L’espai que delimita era comunicat directament amb l’església paleocristiana a través d’un portal obert al mur oest, la qual cosa va plantejar la possibilitat que originàriament acollís un baptisteri. Malauradament la superfície interior de l’àmbit és va veure afectada de forma notable per nombroses sitges i excavacions realitzades al segle XIX.

La visió de conjunt que ens ofereix ara l’excavació desdibuixa aquesta interpretació ja que, a més, ara es pot observar que els diversos murs no corresponen a una fase única. Així doncs, avui per avui no podem donar encara resposta a quina era la funcionalitat d’aquests espais. Sí que s’evidencia clarament que el conjunt paleocristià de Santa Margarida no es limitava a l’església i el vestíbul funerari, sinó que som davant d’un conjunt molt més extens i complex, com de fet ja feien preveure els resultats de les prospeccions de georadar per aquest nivells.

Progressivament Santa Margarida es va configurant com un jaciment clau per aprofundir en el coneixement històric tant d’època paleocristiana com altmedieval i medieval, amb una transcendència que supera l’interès local. Per altra banda, els resultats reforcen la necessitat d’una actuació de consolidació, restauració i museïtzació que faci visitable les parts ja excavades en la seva totalitat.

Si us voleu endinsar en el conjunt del jaciment, us convidem a fer-ho a través del recorregut virtual que trobareu al web del CEM (www.infocem.net).