EDITORIAL

El passat mes de març va fer un any de la declaració de la situació d’emergència derivada de la pandèmia provocada per la Covid-19. Una situació que va trasbalsar i encara trasbalsa la nostra vida i el fer quotidià. Malauradament tot apunta que encara queden mesos per arribar a una situació que ens aproximi mínimament a la normalitat, tot i que cal plantejar-se què entenem com a tal i si, certament, és el que ens convé.

Al llarg d’aquest any que ha transcorregut han estat molts els articles i estudis històrics publicats fent referència a les crisis sanitàries i epidèmies precedents. Tant els mitjans de comunicació com les xarxes socials se n’han fet ressò. Pel que es refereix a l’àmbit territorial d’actuació del CEM (Martorell i el territori de l’antiga baronia de Castellvell de Rosanes), les dades i estudis sobre la qüestió són limitats, si bé tot apunta que els esdeveniments i les afectacions que en van resultar no queden pas fora del que ens assenyalen els estudis més generals.

S’ha repetit un i altre cop al llarg d’aquests mesos que de la pandèmia, com a situació de crisi, n’havíem de treure experiència i coneixement. En aquest número del nostre butlletí ens plantegem qüestions relacionades amb això, però no des de la perspectiva exclusiva del fet i la dinàmica epidèmica, si no des de l’evidència de la vulnerabilitat personal i de la nostra societat en conjunt.

La capacitat científica i tecnològica ha configurat amb el pas del temps una percepció de seguretat, alhora que un allunyament progressiu del nostre entorn natural, o si ho preferiu, dels altres sistemes amb els quals interactuem a la Terra. Tant és així que en alguns entorns científics la nostra Era es defineix ja com l’Antropocè, anàleg a la denominació d’altres temps geològics, com l’Eocè, el Pleistocè, etc.

El terme, encunyat el 2000 pel premi Nobel de Química de 1995, el neerlandès Paul Crutzen, després de no poca controvèrsia i debat, ha anat incrementant la seva acceptació. Si més no, palesa les conseqüències d’una activitat humana que té a les seves mans una capacitat d’ús de l’energia i de transformació del medi que mai abans s’havien donat. Això, alhora palesa també que aquesta acció transformadora té conseqüències i aquestes no són pas sempre positives.

A les pàgines que segueixen exposem diversos exemples de què aporta la Història a situacions com l’actual. Una Història que no es recrea en el fet o el personatge individuals, o en els aspectes èpics, sinó que cerca la comprensió de com ha evolucionat la interacció entre humans i el medi ambient, o l’entorn natural si ho preferiu, al llarg del temps. El paper de la recerca mèdica en la solució de l’actual crisi sanitària no ha de fer perdre de vista la necessitat d’incrementar la recerca també en altres disciplines, com la Història, que sovint i pels tòpics dels quals s’envolta es pot creure que poc hi té a aportar. Res més lluny de la realitat.

En aquest butlletí trobareu també una síntesi dels resultats de la campanya d’excavació arqueològica al monestir de Sant Genís de Rocafort durant el passat mes d’abril. Finalment, un record per a dos investigadors morts recentment, i que sempre van prestar la seva col·laboració desinteressada amb el CEM tantes vegades com els ho vam demanar.