Llegeix el núm. 12 del nostre Butlletí APUNTS



M’era xocant arribar a Martorell amb tren, dels d’abans sense aire condicionat, un matí d’inicis de juliol de 1984, molt calurós, i no estar de vacances a la platja. Començava l’aventura: la primera excavació d’una estudiant pipioli de segon curs. A l’estació de la renfe ens va recollir la Dra. Navarro (crec recordar que érem 2 o 3 persones) amb el seu panda de color vermell, les finestres ben obertes, la climatització de l’època.

El jaciment de Santa Margarida em va semblar massa allunyat de la població. Se’m va fer estrany passar per sota un gran pont, el de l’autopista, i agafar un camí estret en direcció al cementiri municipal. Una masia antiga i una “ermita” de color rogenc ens van donar la benvinguda al cap d’una estona.

Mentre a Sant Genís de Rocafort trobem un monestir menor, lligat fonamentalment a la història de la família dels Castellvell, molt a prop de Martorell podem contemplar un exemple de monestir mostra de tot l’esplendor i de gran influ-ència en la història del comtat de Bar-celona i de Catalunya: el monestir de Sant Cugat del Vallès.

També aquí trobem uns antecedents paleocristians, en aquest cas els corres-ponents a una basílica destinada al culte de les relíquies de Sant Cugat, pel que sembla acompanyada ja d’una comunitat monàstica.

Desconeixem en bona mesura els esde-veniments fins a la formació del monestir medieval, fins que es confirma documen-talment la seva existència l’any 877. En tot cas apareix ja com un centre monàstic de referència, amb nombroses propietats, que de manera continuada es veurien incrementades per deixes successives, de manera que al segle X, en època de l’abat Odó, refet de les conseqüències dels atacs sarraïns del 985, el monestir jugarà un paper clau en l’ordenació i explotació de les terres conquerides pels comptes de Barcelona, amb nombroses propietats al Bages, al Baix Llobregat i al Penedès, a més de les possessions del Vallès. En aquest context, el monestir actua alhora com un senyor feudal més.

MIQUEL VIVES TORT

Joan II, rei de la Corona catalano-aragonesa, anomenat per uns “el Gran” i per altres “el Sense Fe” fou el pare de Ferran el Catòlic. També fou el pare de Carles, príncep de Viana, la mort del qual propicià la Guerra Civil catalana de 1462-1472, entre el rei, recolzat pels remences, i la Generalitat. Joan II morí a Barcelona el 19 de gener de 1479, a l’edat de 80 anys. Se li feren uns grandiosos funerals a la catedral i fou conduit a Poblet per a ser enterrat en el panteó reial. En aquest panteó, manat construir per Pere el Cerimoniós, ja hi havia dipositats els cossos dels reis del casal de Barcelona de finals del segle XIV i el del pare de Joan II, Ferran d’Antequera (més tard s’hi traslladaria també el del seu germà i antecessor en 1479. Viatge del cos del rei Joan II per al seu enterrament a Poblet, pel cronista Pere Miquel Carbonell, a De exe-quiis sepultura et infirmitate Regis Ioannis Secundi.

Capitol LXXIIII qui tracta com fou rebut lo cors Real al portal de Sent Antoni per lo Abbat de Sanctes Creus e monjos del dit Monastir e del Monastir de Poblet.

Conegut popularment com a castell de Rocafort, les restes que trobem al cim del turó d'aquest nom corresponen de fet a un monestir benedictí fundat el 1042 pels senyors de Castellvell de Rosanes, Bonfill i Sicarda, amb la voluntat de fer-lo el panteó de la nissaga.

El monument ha estat envoltat de llegenda, almenys des del segle XVIII, considerant que es tractava d'una fortificació dels templers. Una llegenda bastida a partir de considerar, equivocadament, que les creus que decoren els sarcòfags encastats al mur lateral de l'església corresponien a aquest orde.

La recerca ha donat llum a la història real d'aquesta fundació que constitueix un interessant exemplar de conjunt monàstic primerenc, l'activitat del qual s'estronca pràcticament al segle XV. Els edificis que veiem avui, i possiblement l'establiment de la comunitat, es produirà temps després de la fundació, ja dins el segle XII, moment en el qual també es transforma l'església de Santa Margarida, que passa a ser parròquia del territori monàstic.

ALFRED MAURI MARTÍ

Malgrat el fort impacte de l’autopista AP-7, Martorell té en els terrenys que corresponien a l’antic monestir de Sant Genís de Rocafort, entre la serra de l’Ataix i el riu Anoia, un tresor a preservar.

Dins aquest territori es conjuguen els darrers espais agrícoles de Martorell, amb l’entorn del riu Anoia, la muntanya i el bosc i dos monuments que li donen unitat històrica: Sant Genís de Rocafort i Santa Margarida. També perviuen dos dels pocs masos amb què compta Mar-torell: Can Sunyolet i Can Pastaller, tot i que aquest darrer es troba en situació crítica.

L’arqueologia ens permet recular en la història del lloc fins al segle IV com a mínim. Conjuntament amb la infor-mació proporcionada per la docu-mentació conservada als arxius, po-dem conèixer de forma força detalla-da la transformació i evolució d’a-quest territori, del paisatge i els seus habitants.

Núm. Anteriors

ApuntS núm. 1

ApuntS núm. 1

Mostrar

ApuntS núm.2

ApuntS núm. 2

Mostrar

ApuntS núm.3

ApuntS núm. 3

Mostrar

ApuntS núm.4

ApuntS núm. 4

Mostrar

ApuntS núm.5

ApuntS núm. 5

Mostrar

Núm. Anteriors

ApuntS núm.6

ApuntS núm. 6

Mostrar