EDITORIAL

El mes de maig de 2019, coincidint amb les dates prèvies a la celebració de les eleccions locals, vam dedicar el núm. 12 d’aquest butlletí a plantejar un seguit de qüestions a considerar a l’entorn del patrimoni. Un contingut que va servir de punt de partida per a la taula de debat celebrada amb els diferents grups polítics que concorrien a les eleccions i que va tenir lloc a la seu de la nostra entitat el dia 17 de maig.

El resultat del debat va ser encoratjador en tant que tots els grups es van manifestar favorables a considerar el patrimoni històric, cultural i natural com a bens a protegir i que, per tant, han de ser gestionats des de la triple acció de conservació, recerca i divulgació. Accions que per la seva complexitat, quantitat i diversitat, s’han de dur a terme des d’un marc de cooperació entre institucions públiques, societat civil i professionals del sector.

En aquest butlletí volem fer un pas més per ajudar a avançar en el camí apuntat en el debat, i ho volem fer des d’una perspectiva àmplia, alhora que posant sobre la taula un problema concret que afecta de manera especial al patrimoni arqueològic i del qual Martorell no se n’ha lliurat.

Al costat de les reflexions i propostes concretes d’actuació que des del CEM pensem que es poden impulsar, la possibilitat que ens ofereix l’expertesa del Dr. Joan Carles Alay ens permet conèixer, de forma precisa, què és i quines són les conseqüències sobre el patrimoni col•lectiu del que coneixem com arqueofurtivisme i encara, de forma més concreta, com s’ha donat aquest delicte a casa nostra.

Tant les propostes concretes que plantegem com els casos d’arqueofurtivisme s’emmarquen en la voluntat de definir un primer pas d’actuació orientat fonamentalment a assegurar la conservació, tot tenint en compte que en paral•lel i amb diferent intensitat, es pot avançar en la recerca i la difusió. No obstant, la conservació esdevé l’element clau imprescindible i prioritari. Sense bens, no hi ha patrimoni material.

L’empresa no és fàcil. Per la complexitat que comporta i pels recursos econòmics que cal esmerçar-hi. Però com en tants altres camps, la quietud és sinònim de retrocés i, en aquest cas, quasi sempre sense possibilitat de revertir el camí.

Sense ser l’objecte del que aquí tractem, sí és imprescindible reconèixer que Martorell ja ha perdut molt del seu patrimoni. I cal que ens preguntem si ens ho podem seguir permeten.

Som conscients que els paràmetres que cal utilitzar per a la valoració del patrimoni no són els econòmics, o almenys de manera exclusiva. Per tant, quan parlem de costos ho fem en un sentit ampli. La nostra pregunta és, per tant, no quin cost tenen les accions de gestió del patrimoni, sinó quin cost te no dur-les a terme.

No oblidem que quan parlem de patrimoni, de tot tipus, no ens estem referint a elements amb capacitat d’esdevenir atractiu turístic, sinó de quelcom que genera coneixement i configura la consciència d’una col•lectivitat.