A PORTA TANCADA: LA UNIVERSITAT

Esther Travé

Al llarg dels anys, el CEM ha establert una relació de col·laboració estable amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Barcelona (UB), a través de la vinculació professional d’alguns dels seus membres amb aques-tes universitats. La relació és d’entesa i de col·laboració, fonamentalment, en els dos escenaris bàsics de la universitat: el de la docència i el de la recerca. Al llarg dels anys, el CEM ha establert una relació de col·laboració estable amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Barcelona (UB), a través de la vinculació professional d’alguns dels seus membres amb aques-tes universitats. La relació és d’entesa i de col·laboració, fonamentalment, en els dos escenaris bàsics de la universitat: el de la docència i el de la recerca. 

Pel que fa a la docència, el CEM col·la-bora amb activitats formatives dels ense-nyaments reglats del grau d’Arqueologia: les pràctiques de dibuix de camp de la UAB i les assignatures de Treball de Camp I i II de la UB, i la cocció expe-rimental ceràmica que cada any fem en els terrenys de Santa Margarida. 

En aquest sentit, el CEM contribueix també a la formació universitària i pràc-tica dels estudiants d’arqueologia del nostre país.  Aquest escenari de docència afavoreix sinèrgies més àmplies ja que aquestes activitats no serien possibles en el seu format actual sense la col·labo-ració dels nostres companys de l’empre-sa Sistemes de Gestió de Patrimoni SCCL, els Museus de Martorell, o més recentment, el Museu de la Terrissa de Quart. 

Alhora, aquest contacte amb els estu-diants universitaris esdevé també una via de coneixença del jaciment per part dels alumnes que ben sovint ens demanaven per venir a excavar a les diverses campa-nyes programades dels successius pro-jectes de recerca que desenvolupa l’entitat. I és que el marc en el qual el CEM desenvolupa la recerca arque-ològica, també l’entenem en un entorn acadèmic i universitari, a través de la col·laboració amb la UAB en el projecte de desenvolupament de SigArq del qual el centre en forma part i a través de la vinculació d’uns quants dels seus mem-bres amb el Grup de Recerca d’Ar-queologia Medieval i Postmedieval de la Universitat de Barcelona (GRAMP.UB).

Realment, amb l’esclat d’aquesta crisi sanitària la situació, almenys per enguany, ha canviat significativament. Totes les activitats docents que s’havien de realit-zar durant la primavera han estat suspe-ses i a hores d’ara, les assignatures de Treball de Camp són inviables en el seu format anterior a la pandèmia, com a mínim aquest estiu. 

Tot això ens obliga a repensar moltes coses, a nosaltres com a entitat, però també –en el meu cas– com a membre de la Universitat de Barcelona. 
A dia d’avui, em resulta molt difícil dissociar la meva tasca voluntària en el marc de l’associacionisme cultural del CEM de les meves tasques remunerades (en precari) a la Universitat de Barce-lona. Des de la Universitat ens hem hagut d’adaptar d’un dia per l’altre a una realitat, la virtual, que fins a cert punt ens era aliena. És cert que els professors universitaris fem molta feina de despatx –recerca inclosa– i que això pot semblar relativament fàcil de fer des de casa, però hauríem de qüestionar-nos amb quins mitjans i a quin preu (material i personal). 

La Universitat de Barcelona és una universitat fonamentalment presencial. Transformar en molt pocs dies la nostra docència a l’aula en una docència a distància, ben sovint mancats de recur-sos i de la formació necessària per fer-ho, no ha estat ni és una tasca fàcil.  Val a reconèixer que ens en hem sortit; però això ha estat possible, sobretot, gràcies a la bona voluntat i el sobreesforç de la majoria de nosaltres i dels nostres estu-diants. Entre aquest treball extra s’hi inclou la recerca d’alternatives per fer viables algunes de les activitats en les quals hi col·labora el CEM. 

El sobreesforç en una situació d’emer-gència puntual, no em sap greu. La nostra feina té un component vocacional molt fort. Al llarg d’aquestes setmanes, he rebut mostres de reconeixement i d’afecte per part dels meus alumnes i de suport per part dels meus col·legues tant al CEM com a la Universitat que han estat veritablement gratificants. Però m’amoïna força més el proper curs i m’amoïna especialment que aquesta capacitat de treballar –el doble, si cal– en una conjuntura d’emergència pugui esdevenir endèmica, simplement perquè és insostenible. Crec que aquesta crisi ha posat sobre la taula la lentitud en la presa de decisions a tots els nivells i malauradament, el criteri econòmic d’algunes d’aquestes decisions. 

El futur més immediat passa per cons-truir propostes docents de caràcter semi-presencial que ens permetin acom-plir al llarg dels propers mesos amb les restriccions d’aforament que tindrem a les aules. Això serà una oportunitat valuosa per construir una universitat diferent, potser també més inclusiva i més adaptativa, i el CEM està disposat a col·laborar-hi. 

Però no ens en sortirem sense la dota-ció dels recursos necessaris per portar-ho a terme, que requereix d’una veri-table voluntat política per fer-ho.