A CASA NOSTRA: Santa Margarida

La recuperació i realització d’excavacions arqueològiques a Santa Margarida tenen un lligam indissociable amb l’origen i creació del Centre d’Estudis Martorellencs. Jurídicament el CEM es va constituir el 4 d’octubre de 1986. Ara bé, el germen de la creació i l’inici del seu funcionament regular l’hem de dur al 1972 quan es comença la recuperació i primers sondejos arqueològics a Santa Margarida. El desencadenant de tot plegat va ser la carta al director de l’historiador Antoni Pladevall que va publicar la revista SOLC el novembre de 1970. L’autor donava a conèixer la descoberta d’un plec documental de 1300 – 1329 a l’arxiu de la Cúria Fumada de Vic que, d’una vegada per totes, arraconava l’atribució del monestir de Sant Genís de Rocafort a l’orde del Temple i dibuixava les línies mestres de la història del priorat que posteriorment estudiaria en detall Josep Baucells.

La carta va donar lloc a una resposta irada per part d’isidre Clopas, que va provocar una polèmica no exempta d’agró i que va dur a un grup de persones a organitzar una taula rodona on es convidava a Isidre Clopas i Antoni Pladevall, que finalment es va convertir en una conferència d’aquest segon. De resultes de la conferència, el 1972, els organitzadors van veure la importància de Santa Margarida i el potencial que podia amagar, alhora que prenien consciència del mal estat i abandonament del conjunt que havia cedit Pau Cendrós el 1967 a l’ajuntament de Martorfell. Unes condicions que es veien agreujades per les obres immediates de construcció de l’autopista AP-7.

Després de diversos anys de treball, bàsicament durant els caps de setmana, el setembre de 1981 es va fer la primera campanya d’excavacions programades, amb la incorporació a l’equip de la Dra. Rosario Navarro, establint així un lligam que encara es manté amb la Universitat de Barcelona. Des de 1981 l’excavació ha avançat amb major o menor intensitat segons els recursos disponibles en cada moment, majoritàriament a través de campanyes anuals de tres setmanes de durada.

Actualment està totalment excavat l’interior de l’església romànica, mentre que al seu exterior l’excavació presenta la major extensió als costats sud i oest. Al costat nord s’ha excavat una franja paral·lela a l’església, d’uns 8 metres d’amplada, mentre el sector este, després de la realització d’una cala i de prospeccions amb georadar, ha estat rebaixat fins al nivell de la necròpolis medieval, pendent d’estudi en properes campanyes. L’excavació presenta una gran complexitat per la densitat de restes i el llarg període cronològic que abasta, que s’estén des del segle V fins a pràcticament l’actualitat, la qual cosa comporta necessàriament un progrés lent.

Els estudis fets fins ara, tant arqueològics como de fonts documentals, palesen la importància de Santa Margarida ja des de l’antiguitat tardana, que el defineixen com un jaciment clau per a l’estudi d’aquest període i l’època medieval. Una importància que creix per la vinculació al monestir de San Genís de Rocafort, també en excavació programada des de 2018, i pel potencial per a la recerca de tot el territori de l’antic priorat de Sant Genís.

En el cas concret de Santa Margarida són objectius prioritaris l’extensió de l’excavació, amb l’estudi detallat de la zona de necròpolis medieval; la identificació i estudi de les construccions vinculades a les fases paleocristiana i altmedieval corresponents a la sagrera. Pel que fa a la conservació i divulgació, el repte principal és l’adequació de l’edifici de l’església i les zones ja excavades completament per a fer-les visitables. En aquesta mateixa línia, també l’actualització de l’exposició permanent instal·lada a la masia immediata al jaciment, que ja està programada pel 2022.

El progrés de l’excavació ha evidenciat no solament la llarga cronologia del jaciment, sinó també la complexitat de les diferents estructures de cada període. Hi ha, això sí, un element amb una llarga pervivència: l’edifici de la basílica paleocristiana. Des dels seus orígens, probablement al segle V, mantindrà la seva integritat fins a la construcció de l’església romànica, a finals del segle XII, que encara en reutilitzarà parcialment els murs laterals. En bona mesura, totes les fases del jaciment giraran a l’entorn de l’edifici primitiu, que experimentarà també diverses transformacions al seu interior.

De forma sintètica, resumim l’evolució del jaciment en cinc fases. Una sisena correspondrà a l’edificació de l’església romànica (C ) la qual cosa comportarà l’amortització de totes les construccions que encara subsistien a l’entorn i la creació de noves, que no apareixen aquí representades, i que avui estan integrades com a parts de la masia de Santa Margarida.

La imatge que us presentem combina la planimetria de l’excavació de les àrees de l’església i del sector est amb l’ortofoto de l’estat final de l’excavació de l’àrea oest aquest 2021. Les estructures assenyalades amb la lletra B corresponen a les fases primeres del jaciment i palesen una complexitat constructiva que va més enllà de l’edifici de l’església. Les futures excavacions hauran d’aclarir la seva disposició i funcionalitat.

Fase 1

Correspon a l’edifici d’una basílica amb una aula rectangular amb accés pel costat de migdia, i una capçalera tripartida formada per una cambra central amb planta de ferradura i dues de rectangulars, una a cada costat. Als peus conserva dos petits murets, indicis que fan pensar que originàriament es tractava d’una església martirial, és a dir, que conservava algun tipus destacat de relíquia.

Fase 2

S’identifica la primera transformació de l’edifici amb la construcció d’un vestíbul amb una funció funerària, adossat al costat sud, emmarcant la porta d’accés. Tant l’interior de l’església com el vestíbul es pavimenten de nou i desapareixen els dos murets dels peus de la nau, així com l’estructura de l’altar primitiu. Els enterraments també s’estendran a l’entorn de l’església. Al mur oest s’obre un portal que comunica amb els àmbits situats en aquest costat (B).

Fase 3

L’interior de l’església presenta diverses transformacions. En espacial la construcció de diversos pilars alineats a l’eix de la nau, amb una funcionalitat que no coneixem. A l’àmbit en planta de ferradura de la capçalera s’eleva el nivell del paviment i es construeixen uns graons per accedir-hi, alhora que es transforma l’altar.

Fase 4

Entre els segles IX i XI queden cobertes totes les estructures externes de l’entorn de l’església i sobre aquestes i les tombes existents es forma una nova necròpolis amb tombes amb coberta de lloses o de fossa simple, algunes amb perfil antropomorf. A l’interior de l’església es produeix un nou alçament del nivell de paviment, que cobrirà la base dels pilars de la fase anterior, situats al centre.

Fase 5

La transformació més destacada d’aquest moment es produeix a l’entorn de l’església, al segon terç del segle XI, amb la construcció de nombroses edificacions i sitges, que ocuparan preferentment els costats sud i oest i que se superposaran a l’espai de cementiri preexistent. Els enterraments sembla que es desplacen cap els sectors nord i est. A questa fase corresponen també les estructures A de l’ortofoto de l’excavació recent.